UN RETRAT POLIÈDRIC DE LA SOCIETAT QUE ENS ENVOLTA

Amb aquesta novel·la he tractat de fer un retrat de la societat que m’envolta i ho he fet amb una mirada crítica i dura, que sols una fina ironia ens la fa més tolerable. L'acció transcorre sobre tres escenaris que, per més que he evitat qualsevol referència a llocs reals, resulten fàcilment identificables en qualsevol de les ciutats actuals, occidentals i mediterrànies. Són tres espais diferents, llocs quotidians, on es mouen treballadors i empresaris de la construcció o de la ceràmica; esposes abandonades o prostitutes; immigrants europeus, africans o sud-americans; bojos, administradors, periodistes o cambrers. Tots vivint la vida en compartiments incomunicats i estancs que sols de tard en tard connecten i interactuen; sempre amb idèntics perdedors, sempre amb idèntics guanyadors.

Sobre aquests tres espais urbans, se situen una dotzena de personatges, molt ben definits, que empenten la narració en primera persona. Són dotze mirades personals i diverses que portaran al lector a entendre una realitat polièdrica, plural i complexa com resulta ser la nostra. És per això que el lector serà arrossegat per la força del text a identificar-se amb cadascun dels protagonistes que van apareixent al relat. Resulta fàcil reconèixer pel carrer o dintre del món mediàtic persones com el Pe Abelló, la Lynda, l’Oleg, el Pasqual, l’Alei, el Pere Sospedra, el Vicent Monfort, la Caty, la Cristina o qualsevol dels dotze personatges de la narració. Potser, però, no us haureu trobat mai amb la mirada directa del boig Rocamora, capaç de despullar-vos l’ànima amb un sol cop d’ull. Amb tots ells compartireu el viure quotidià, els seus personals neguits, les seues dèries i vivències.

Tampoc no us resultaran aliens els tractes, explotacions, especulacions o "negocis" que lligaran uns personatges amb els altres. I és que, per més que algunes situacions poden semblar-vos excessives, totes les que apareixen a la novel·la són reals i constatables a la premsa diària del nostre país. Sols s’han modificat noms i situacions per millor adaptar-les als ritmes literaris.

Pel que fa a la trama narrativa, l'obra sabrà portar-vos penjats de cada pàgina fins a un final que sorprèn per ja previst i que planteja, però, un bucle inquietant. És per això que, en acabar-ne la lectura, cap la possibilitat que tu també parlaràs d’ells. Potser que, fins i tot tu mateix, PARLARÀS DE MI.

dimarts, 3 de febrer del 2009

A PAGAR-HO, PEBRERETA!


Amb aquesta expressió acostumem a definir a les terres de La Plana aquell procés social que fa que sempre acabem culpant d’allò que ens passa als més desgraciats; com si a les seues mans estigués el poder d’alterar els curs dels esdeveniments històrics en un o altre sentit.

Ve açò a conseqüència de les notícies que darrerament apareixen ací i allà sobre manifestacions xenòfobes que culpen els emigrants de la crisis del sistema que ens fa trontollar l’economia. Pel que sembla, lúcidament, hem aplegat a la conclusió que si no tenim treball és perquè els estrangers ens el furten. Si no tenim prou escoles, és perquè els estrangers les ocupen. Si tenim problemes amb la sanitat o amb la justícia, és perquè ens han envaït un colla de forasters que han col·lapsat el sistema.

Hem de felicitar-nos per haver aplegat a conclusions tan clares i assenyades, després d’escoltar determinades veus que(això sí) ells no senten la crisi per res. Després d’açò sols ens resta demanar la beatificació dels especuladors (que s’han fet d’or amb el que era de tots); manifestar-nos, tots a una veu, per dedicar una plaça a cadascun dels defraudadors (que s’han estalviat de pagar el que ens toca pagar religiosament a tu i a mi); o bé, alçar monuments en bronze als defensors de la lliure empresa (sempre que guanyen diners, és clar, cas contrari per això estan els poders públics, és a dir, tu, jo i el foraster).


Tot açò resulta perfecte, no debades nosaltres som els bons i els altres els dolents; és el cas que, en aquest món tant globalitzat, els punts de vista poden canviar en travessar una sola frontera; en aquest cas tu i jo seriem “pebrereta”. Clar que, aleshores, sempre podríem recordar a Brech

dimarts, 13 de gener del 2009

QUÈ S'HA DIT DE "PARLARÀS DE MI"?

Acabe de llegir els comentari que m'ha fet Manel Alonso sobre "PARLARÀS DE MI". Sempre que algú parla del que has escrit, si més no a mi em passa, t'entra una mena d'inquietud per conèixer quina serà l'opinió que n'haurà extret de la teua obra. És aquella mena de pudor que sentim en mostrar-nos davant dels altres, més encara quan allò que hem escrit resulta ser una part de nosaltres mateixos; no vull generalitzar però aquest, si més no, és el meu cas.
Front a aquest sentiment apareix l'interés per coneixer allò que un lector experimentat ha descobert en el text que tu has escrit, més encara quan estracta d'una persona amb l'experiencia del Manel. No vaig a manifestar ací la meua opinió del que m'ha escrit, açò queda entre ell i jo. Solament vull manifestar que una obra literària sols està completa en el moment en que algú la llegeix, sols aleshores, quan el lector la fa seua i la interpreta, adquireix una novel·la el seu significat complet.
Aquesta és una idea que vaig entendre quan, després d'aconseguir la publicació de la meua primera novel·la, va contactar amb mi una persona que l'havia llegida per manifestar-me quines eren les seues sensacions. Va ser aleshores que ho vaig entendre i des d'aquell mateix moment, sempre ho tinc present.
Pel que fa a l'article que m'he dedicat el Manel Alonso aci el teniu enllaçat.