Orfes de documents
Joan Andrés
Sorribes, escriptor que fins el moment havia usat el seu potencial narratiu per a la novel·la històrica
rural, canvia de registre en aquest relat que xafa de peus a terra en la
actualitat més recent, amb crues histories de «ciutadans del món», eufemisme
dels immigrants sense papers.
El Club Tropicàlia és el
principal lloc on se succeeixen els fets d'aquesta novel·la i que s'emmarca dins
d'un altre escenari perfectament
reconeixible en la nostra geografia costera valenciana. L'argument se
centra en aquells immigrants vinguts a la
recerca de millorar la seua vida i que, tanmateix, com els peixos
menuts, van a parar a la panxa del peix més gros. Són personatges enxampats en
la seua situació, com en un parany; així ho
reconeix un d'ells, en lamentar-se de «no poder desempallegar-se de la
vida que m'han tirat a sobre el món i les
circumstàncies». Són els desafavorits d'una societat on uns quants
membres posen preu al cos i, fins i tot, a la voluntat humanes. Personatges
esclavitzats pel deute, víctimes d'una compra-venda a mans poderoses que no dubten a exercir el seu poder per tal
de seguir sent el peix gros que es menja el
xicotet i on no tenen cabuda l'honradesa ni els escrúpols.
Potser per aquest
aïllament social que troben els personatges, l'autor ha triat estructurar la novel·la en múltiples veus: cada un roman tancat en
un capítol, on fa sentir la seua veu en primera persona. Hi ha un interessant treball de llenguatge així com d'empatia a l'hora de ficar-se en les sabates de
cadascú d'ells i d'elles. D'altra banda, l’autor s'ha assegurat
de crear un ambient narratiu escaient al club amb abundants escenes de sexe, i ho fa amb un llenguatge tan plàstic que faria traure els colors
fins tot a un maiqueljacson.
Es, en
definitiva, un relat versemblant que,
pel fet de tindre base real, evidencia des de la primera
fins a la darrera línia que la
nostra societat encara és lluny de la justícia social, en general i de l'igualitarisme, en
particular. «No seduïm ningú que no
valga ser seduït, són els homens que ens prostitueixen!», diu la dona que gestiona el bordell.
Reconeixem
fàcilment els escenaris de la costa de la Plana per les referències a la
industria de la ceràmica i al conreu decadent de
la taronja. Els ambients intrigants d'empresaris sense escrúpols
ha estat tractat amb èxit per
altres autors valencians. Parlaràs de mi calca circumstàncies i fets de la
realitat del carrer i, conscient o inconscientment, incorpora una denuncia que pot emmascarar-se sota el
qualificatiu de «realisme social»; però no és fàcil etiquetar novel·la perquè té molt de
relat psicològic i, tot plegat, emana l'ambient, quasi cinematogràfic, d'una novel·la negra on no
hi ha frivolitat o desig de
destapar culpables, sinó uns fets narrats. Ni
més ni menys. Fets amb què el lector ensopega, potser perquè
l'autor real vol que cadascú faça seus per tal de continuar parlant-ne.
Vol encetar un
diàleg, que el lector s'hi interesse i
hi intervinga? Tal volta vol que deduïm que no podem comportar-nos com si fórem «estrelles
llunyanes de mirada indiscreta» davant la foscor d'uns desprotegits mancats de documentació.
Entre les reflexions que J. Andrés Sorribes deixa caure de tant en tant, hi ha la tesi de la tercera revolució en boca
de Pasqual Panxabruta: «Home, està ben clar
[...], l'emigració donarà drets als morts de fam de tot el món! O no són ells els pàries
de la terra? Ja t'ho dic, és la tercera revolució!» Mentrestant, són orfes del
món, mancats de pàtria, de llibertat,
d'ideologia («de cintura per avall no hi ha
ideologia», sentim dir a un dels personatges), de fe,
d'opcions... Parlem- ne, doncs.
Isabel Marín
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada