UN RETRAT POLIÈDRIC DE LA SOCIETAT QUE ENS ENVOLTA

Amb aquesta novel·la he tractat de fer un retrat de la societat que m’envolta i ho he fet amb una mirada crítica i dura, que sols una fina ironia ens la fa més tolerable. L'acció transcorre sobre tres escenaris que, per més que he evitat qualsevol referència a llocs reals, resulten fàcilment identificables en qualsevol de les ciutats actuals, occidentals i mediterrànies. Són tres espais diferents, llocs quotidians, on es mouen treballadors i empresaris de la construcció o de la ceràmica; esposes abandonades o prostitutes; immigrants europeus, africans o sud-americans; bojos, administradors, periodistes o cambrers. Tots vivint la vida en compartiments incomunicats i estancs que sols de tard en tard connecten i interactuen; sempre amb idèntics perdedors, sempre amb idèntics guanyadors.

Sobre aquests tres espais urbans, se situen una dotzena de personatges, molt ben definits, que empenten la narració en primera persona. Són dotze mirades personals i diverses que portaran al lector a entendre una realitat polièdrica, plural i complexa com resulta ser la nostra. És per això que el lector serà arrossegat per la força del text a identificar-se amb cadascun dels protagonistes que van apareixent al relat. Resulta fàcil reconèixer pel carrer o dintre del món mediàtic persones com el Pe Abelló, la Lynda, l’Oleg, el Pasqual, l’Alei, el Pere Sospedra, el Vicent Monfort, la Caty, la Cristina o qualsevol dels dotze personatges de la narració. Potser, però, no us haureu trobat mai amb la mirada directa del boig Rocamora, capaç de despullar-vos l’ànima amb un sol cop d’ull. Amb tots ells compartireu el viure quotidià, els seus personals neguits, les seues dèries i vivències.

Tampoc no us resultaran aliens els tractes, explotacions, especulacions o "negocis" que lligaran uns personatges amb els altres. I és que, per més que algunes situacions poden semblar-vos excessives, totes les que apareixen a la novel·la són reals i constatables a la premsa diària del nostre país. Sols s’han modificat noms i situacions per millor adaptar-les als ritmes literaris.

Pel que fa a la trama narrativa, l'obra sabrà portar-vos penjats de cada pàgina fins a un final que sorprèn per ja previst i que planteja, però, un bucle inquietant. És per això que, en acabar-ne la lectura, cap la possibilitat que tu també parlaràs d’ells. Potser que, fins i tot tu mateix, PARLARÀS DE MI.

LLETRES VALENCIANES. Hivern de 2007


Orfes de documents
Joan Andrés Sorribes, escriptor que fins el moment havia usat el seu potencial narratiu per a la novel·la històrica rural, canvia de registre en aquest relat que xafa de peus a terra en la actualitat més recent, amb crues histories de «ciutadans del món», eufemisme dels immi­grants sense papers.
El Club Tropicàlia és el principal lloc on se succeeixen els fets d'aquesta novel·la i que s'emmarca dins d'un altre escenari perfectament reconeixible en la nostra geografia costera valenciana. L'argument se centra en aquells immi­grants vinguts a la recerca de millorar la seua vida i que, tanmateix, com els peixos menuts, van a parar a la panxa del peix més gros. Són personatges enxampats en la seua situació, com en un parany; així ho reconeix un d'ells, en lamentar-se de «no poder desem­pallegar-se de la vida que m'han tirat a sobre el món i les circumstàncies». Són els desafavorits d'una societat on uns quants membres posen preu al cos i, fins i tot, a la voluntat humanes. Perso­natges esclavitzats pel deute, víctimes d'una compra-venda a mans poderoses que no dubten a exercir el seu poder per tal de seguir sent el peix gros que es menja el xicotet i on no tenen cabuda l'honradesa ni els escrúpols.
Potser per aquest aïllament social que troben els personatges, l'autor ha triat estructurar la novel·la en múltiples veus: cada un roman tancat en un capítol, on fa sentir la seua veu en primera perso­na. Hi ha un interessant treball de llen­guatge així com d'empatia a l'hora de ficar-se en les sabates de cadascú d'ells i d'elles. D'altra banda, l’autor s'ha as­segurat de crear un ambient narratiu escaient al club amb abundants escenes de sexe, i ho fa amb un llenguatge tan plàstic que faria traure els colors fins tot a un maiqueljacson.
Es, en definitiva, un relat versemblant que, pel fet de tindre base real, eviden­cia des de la primera fins a la darrera lí­nia que la nostra societat encara és lluny de la justícia social, en general i de l'igualitarisme, en particular. «No seduïm ningú que no valga ser seduït, són els homens que ens prostitueixen!», diu la dona que gestiona el bordell.
Reconeixem fàcilment els escenaris de la costa de la Plana per les referències a la industria de la ceràmica i al conreu decadent de la taronja. Els ambients in­trigants d'empresaris sense escrúpols ha estat tractat amb èxit per altres au­tors valencians. Parlaràs de mi calca circumstàncies i fets de la realitat del carrer i, conscient o inconscientment, incor­pora una denuncia que pot emmasca­rar-se sota el qualificatiu de «realisme social»; però no és fàcil etiquetar novel·la perquè té molt de relat psicològic i, tot plegat, emana l'ambient, quasi cinematogràfic, d'una novel·la negra on no hi ha frivolitat o desig de destapar culpables, sinó uns fets narrats. Ni més ni menys. Fets amb què el lector enso­pega, potser perquè l'autor real vol que cadascú faça seus per tal de continuar parlant-ne. Vol encetar un diàleg, que el lector s'hi interesse i hi intervinga? Tal volta vol que deduïm que no podem comportar-nos com si fórem «estrelles llunyanes de mirada indiscreta» davant la foscor d'uns desprotegits mancats de documentació.
Entre les reflexions que J. Andrés Sor­ribes deixa caure de tant en tant, hi ha la tesi de la tercera revolució en boca de Pasqual Panxabruta: «Home, està ben clar [...], l'emigració donarà drets als morts de fam de tot el món! O no són ells els pàries de la terra? Ja t'ho dic, és la tercera revolució!» Mentrestant, són orfes del món, mancats de pàtria, de lli­bertat, d'ideologia («de cintura per avall no hi ha ideologia», sentim dir a un dels personatges), de fe, d'opcions... Parlem- ne, doncs.
Isabel Marín

Cap comentari: