UN RETRAT POLIÈDRIC DE LA SOCIETAT QUE ENS ENVOLTA

Amb aquesta novel·la he tractat de fer un retrat de la societat que m’envolta i ho he fet amb una mirada crítica i dura, que sols una fina ironia ens la fa més tolerable. L'acció transcorre sobre tres escenaris que, per més que he evitat qualsevol referència a llocs reals, resulten fàcilment identificables en qualsevol de les ciutats actuals, occidentals i mediterrànies. Són tres espais diferents, llocs quotidians, on es mouen treballadors i empresaris de la construcció o de la ceràmica; esposes abandonades o prostitutes; immigrants europeus, africans o sud-americans; bojos, administradors, periodistes o cambrers. Tots vivint la vida en compartiments incomunicats i estancs que sols de tard en tard connecten i interactuen; sempre amb idèntics perdedors, sempre amb idèntics guanyadors.

Sobre aquests tres espais urbans, se situen una dotzena de personatges, molt ben definits, que empenten la narració en primera persona. Són dotze mirades personals i diverses que portaran al lector a entendre una realitat polièdrica, plural i complexa com resulta ser la nostra. És per això que el lector serà arrossegat per la força del text a identificar-se amb cadascun dels protagonistes que van apareixent al relat. Resulta fàcil reconèixer pel carrer o dintre del món mediàtic persones com el Pe Abelló, la Lynda, l’Oleg, el Pasqual, l’Alei, el Pere Sospedra, el Vicent Monfort, la Caty, la Cristina o qualsevol dels dotze personatges de la narració. Potser, però, no us haureu trobat mai amb la mirada directa del boig Rocamora, capaç de despullar-vos l’ànima amb un sol cop d’ull. Amb tots ells compartireu el viure quotidià, els seus personals neguits, les seues dèries i vivències.

Tampoc no us resultaran aliens els tractes, explotacions, especulacions o "negocis" que lligaran uns personatges amb els altres. I és que, per més que algunes situacions poden semblar-vos excessives, totes les que apareixen a la novel·la són reals i constatables a la premsa diària del nostre país. Sols s’han modificat noms i situacions per millor adaptar-les als ritmes literaris.

Pel que fa a la trama narrativa, l'obra sabrà portar-vos penjats de cada pàgina fins a un final que sorprèn per ja previst i que planteja, però, un bucle inquietant. És per això que, en acabar-ne la lectura, cap la possibilitat que tu també parlaràs d’ells. Potser que, fins i tot tu mateix, PARLARÀS DE MI.

CAPITOL 1er


Tal com creix la nit…
        La nit ha nascut poderosa, quasi negra, òrfena de lluna. Domina el cel amb la magnificència que acostuma a fer-ho a les hores amples de fosca hivernal. No hi ha núvols; o, si més no, no basten per dissimular les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes.
Fora del que cabria esperar, donades les circumstàncies, no puc negar que em trobe a gust… Quasi estic per dir, que aquest és un moment de felicitat, millor encara diria de plenitud; d'aquella que expliquen els filòsofs orientals que assoleixen els grans mestres en alliberar-se de l'acció i del moviment. Una mena de nirvana al que s'aplega després de superar les tiràniques corretges del desig. És aquesta mena de pau la que sent ara mateix submergit en aquesta absoluta quietud…
Estic sol en mig d'aquesta nit poderosa, quasi negra i òrfena de lluna; sol, tombat en un bancal abandonat sota les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes… No sent res; ni el fregament subtil que fa la brisa quan acarona l'herba d'aquest ermàs sense urbanitzar, ni tampoc la indiscreta xerrameca de les rates que, a bon segur, patrullen ara mateix pels seus laberints secrets…
Això, sí: em sé lleu, eteri, clar de pensament com mai no m'havia sentit… Potser és per açò, que m'he volgut retrobar amb mi mateix…; sol i lliure per primera vegada des de fa molts anys…; solt i lúcid per mirar enrera abans de replantejar-me el gir que he de donar a la meua vida… Si és que em resta alguna engruna de vida.
Sembla aquest un instant crucial… I ho és, certament; tant, que no em val l'experiència passada per analitzar aquesta situació excepcional… Les prioritats que tinc no m'han de servir de res d'ara endavant; no serà bo el que fins ara ha estat bo… Sé que m'he d'adaptar a unes normes noves que desconec; o potser, en travessar aquesta porta que se m'obri de bat a bat, no hi ha de normes… No ho sé, que tot el que m'espera són camins desconeguts… Serà per això què, tombat en aquest ermàs abandonat, sota les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes, demore tant com puc la partida… Per això i perquè em trobe a gust; sense que cap dels problemes que m'he deixat enrere m'inquiete; ja no són els meus problemes… Perquè aquesta nit; precisament aquesta, que semblava tan normal, tan estúpida i buida com qualsevol altra, he aplegat a un estat de fluïdesa mental capaç d'encarar el passat i el futur amb una llibertat que mai no havia sentit… Potser, aquesta és la natura de la mort?
          La vida se'm passa veloç i clara per un cervell estranyament despert; i jo la comprenc. No ha estat una vida planera… Si més no, no ho ha estat gens al llarg dels primers trenta anys…; anys i vida que tracte d'esborrar des de fa temps, sota deu metres de vivències novelles… Ara i ací, estic en situació de reconèixer, que no ho he aconseguit… Per més que hage renunciat a la meua identitat…, per més que hage renunciat al meu poble…, a la meua llengua i a la meua religió, sé que no he aconseguit esborrar el meu rastre.
S'ha de reconèixer però que, a conseqüència de la decisió d'abandonar el meu país, la meua casa i la meua gent,  avui sóc un home respectat, a qui mai no li manquen un bon grapat d'euros a la butxaca. No tinc cap motiu de queixa; realment, m'ha anat bé açò de convertir-me en ciutadà del món!
—Ciutadà del món?… Això penses que ets tu; Pavel Vikjorovich?… Quina bestiesa!… Què ara se'n diu així dels emigrants sense papers?
         És cert; que no és moment per dissimular la realitat amb eufemismes!… Ciutadans del món són aquells que han superat els límits estrets que els imposava la seua adscripció nacional, els que d'una manera positiva i racional han travessat les fronteres i circulen per tota la terra amb el seu bagatge de llibertat, respecte i cultura… Ciutadans del món ho són tots aquells que qualsevol país vol fer seus, és per això que allà on van tenen drets i són ben mirats…
            Ciutadà del món?… Jo, que he renunciat al meu poble i al meu país?… Jo, que, per sobre de família i llinatges, ara em faig dir Alei Pavjlevich, com si amb això pogués canviar les coses… Jo: tant li fa Alei o Pavel, no sóc altra cosa que un apàtrida!… Pitjor encara, un il·legal, un clandestí amb papers falsificats… No sóc sinó un foraster, estrany en qualsevol lloc; un fugitiu desconegut reclamat per cent justícies! Aquesta és la realitat que he d'admetre, que ara ja res no m’importa…
              Ciutadà del món?… Mai no he tingut consciència de ser un ciutadà; ni tan sols al meu país no ho era, que mai no ha estat capaç d'acceptar-me com a tal… És clar que allí resulta difícil que l'accepten a un; no deixen a les persones ser persones; ni permeten a les religions ser pures manifestacions de culte, ni a les llengües instruments de comunicació del pensament. No toleren als veïns ser amics dels seus veïns; ni deixen esborrar les fronteres, que ells mateixos han dibuixat amb sang innocent sobre les llambordes dels carrers on jugavem  de xiquets…
              Allà sols he tingut el dret de treballar i treballar per fer més rics els que ja ho són… Sols per això havia estat engendrat; tal com mon pare i el meu avi… Bé, per això i per jugar-me la vida en nom d'una pàtria, que no és la meua, sinó la dels cabrons que m'ordenaven segar les vides d'uns enemics igual d'innocents que jo; homes i dones que no m'havien fet res… Sols assumint això, sense plantejar-me cap problema de consciència, em guanyava allà el dret de viure un dia més…
—I, ací què?… És aquesta la teua nova pàtria, Pavel Vikjorovich?… Són aquests els teus llocs i aquesta la teua gent?…
El meu jo interior sempre s'entesta en recordar-me el Pavel que he deixat de ser; sempre troba la manera de furgar punyent a les qüestions  que jo vull defugir!… Avui, però, aquest irreductible corcó que molts anomenen consciència ha perdut el poder d'enutjar-me i puc afrontar els seus fiblons sense cap incomoditat… D'alguna manera, sol, enmig d'aquesta nit poderosa i obscura, em sé insensible a qualsevol neguit; per primera i única vegada en la vida, m'he situat per sobre del bé i del mal.
Escampe la mirada al meu voltant, per alliberar-me dels paranys amb què tracta d'ensarronar-me aquesta veu interior que sempre m'acompanya. De vegades, desapareix aclaparada per la realitat quotidiana de la vida. Bastants maldecaps em comporta el trampejar dia a dia; amb una certa freqüència, però, ha aflorat inoportuna per amargar-me els pocs moments de satisfacció que em puc permetre amb els guanys del meu treball quotidià.
 De vegades…; potser massa vegades…, he pogut treure'm aquesta veu de sobre ofegant-la en un parell de gots de vodka o empresonant-la amb unes ratlles de coca. És aleshores, que m'eleve i la deixe enrere en una ascensió enfollida cap a desconeguts paradisos onírics… Avui, però, és mostra especialment impertinent; sembla entossudir-se en fer una anàlisi completa del meu passat… Què potser el passat és alguna cosa més que passat? Res no he de canviar per més que m'encabote; però, si tant t'entestes, inútil remugador, fem-ho que avui ja no em fas gens de por! En aquest moment, sóc lliure… No  tinc lligams que em dificulten partir; ara mateix, puc fer-ho, sense girar la mirada enrera que res no deixe, ni ací, ni a la terra que un dia vaig considerar meua… No tinc casa ni família… Bé; sols el record d'aquell sac d'ossos en què s'havia convertit la donassa que havia estat ma mare… Res no quedava d'ella en aquella persona arnada per la tuberculosis i vençuda finalment per les asprors de la vida… No podia suportar veure cada dia aquell cos glauc, afeblit, sense cap gana de viure… I portava així set anys, des que va faltar el pare; la silicòsis que li havia regalat el seu treball a la mina l'havia assecat per dins…
És cert que, en els anys negres d'aquella maleïda guerra, que tothom s'apressa ara a negar, mai no li havia escrit una sola carta a ma mare; no havia acceptat la decadència d'aquella dona de ferro. Però, per quina raó havia d'escriure-li?… Jo no tenia res de bo per contar-li i ella no sabia de lletra… Millor m'estava així, que en cregueren mort…; mort per sempre…; mort per ella… i mort per tots!
 Encara recorde la darrera conversa que vam tenir; va ser a l'hora de marxar, soldat forçat, a una guerra que no era la meua. La mare tenia un d'aquells escassos instants de lucidesa que conservava al marge de la malaltia…
—Qui ocuparà el teu lloc vora el foc, Pavel? —m'havia dit mirant-me amb infinita tristor.
 —Ací tens  parents, tens la casa…, els veïns…
—Però, no et tindré a tu! —van ser les darreres paraules que em va dir…
La nit ha crescut poderosa, quasi negra, òrfena de lluna… Segueix sense haver-hi núvols; o, si més no, no basten per dissimular les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes. Per més que les mire fixament, mai no he aconseguit apreciar el camí circular de les estrelles al cel… La lluna sí, que els seus moviments són més apreciables; però, els de les estrelles mai no els he pogut apreciar… Tampoc aquesta nit…
No sé el temps que porte tombat mirant al cel, parat al mig de bancal que m'acull… També correrà el temps als camps que hi ha mort enllà?… Sembla que aviat clarejarà l'albada del nou dia… Serà l'albada dels vius la que s'acosta? O bé, serà de l'altre costat de la mort?
Allà, al fons, vehicles esparsos suren ràpids per l'autopista; travessen l'horitzó perseguint inútilment els feixos de llum que, inquisidors, foraden la nit… A l'altre costat, el “Tropicalia” llampega impassible, neons càlids per seduir ànimes solitàries amb promeses de mòrbides sensualitats. Per sobre d'altres, que la memòria s'entesta a oblidar, he decidit que sí; que aquest són els meus llocs… Tres en especial que, com Alei Pavjlevich, considere propis: “EL CLUB TROPICÀLIA”, el lloc on treballe; “EL CAFÈ D'ESPANYA”, el primer que em va acollir i “EL PLA DE L'HOSPITAL”, l'espai dels contactes… Són aquest els meus llocs; és aquesta la meua gent…!
 La resta; tan li fa dels llocs, com de la gent, com de la vida tota… La resta, Pavel Vikjorovich, queda-te-la tu; era la vida d'un altre que no vull ser jo.
I, ara i ací; sol en mig d'aquesta nit poderosa, quasi negra i òrfena de lluna; sol, tombat en un bancal abandonat sota les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes, és aquesta part de la meua vida la que vull analitzar. Sols d'aquesta he de respondre…