Tal com creix la nit…
La nit ha nascut poderosa, quasi negra, òrfena de
lluna. Domina el cel amb la magnificència que acostuma a fer-ho a les hores
amples de fosca hivernal. No hi ha núvols; o, si més no, no basten per
dissimular les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes.
Fora
del que cabria esperar, donades les circumstàncies, no puc negar que em trobe a
gust… Quasi estic per dir, que aquest és un moment de felicitat, millor encara
diria de plenitud; d'aquella que expliquen els filòsofs orientals que
assoleixen els grans mestres en alliberar-se de l'acció i del moviment. Una
mena de nirvana al que s'aplega després de superar les tiràniques corretges del
desig. És aquesta mena de pau la que sent ara mateix submergit en aquesta
absoluta quietud…
Estic
sol en mig d'aquesta nit poderosa, quasi negra i òrfena de lluna; sol, tombat
en un bancal abandonat sota les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles
llunyanes… No sent res; ni el fregament subtil que fa la brisa quan acarona
l'herba d'aquest ermàs sense urbanitzar, ni tampoc la indiscreta xerrameca de
les rates que, a bon segur, patrullen ara mateix pels seus laberints secrets…
Això,
sí: em sé lleu, eteri, clar de pensament com mai no m'havia sentit… Potser és
per açò, que m'he volgut retrobar amb mi mateix…; sol i lliure per primera
vegada des de fa molts anys…; solt i lúcid per mirar enrera
abans de replantejar-me el gir que he de donar a la meua vida… Si és que em
resta alguna engruna de vida.
Sembla
aquest un instant crucial… I ho és, certament; tant, que no em val l'experiència
passada per analitzar aquesta situació excepcional… Les prioritats que tinc no
m'han de servir de res d'ara endavant; no serà bo el que fins ara ha estat bo…
Sé que m'he d'adaptar a unes normes noves que desconec; o potser, en travessar
aquesta porta que se m'obri de bat a bat, no hi ha de normes… No ho sé, que tot
el que m'espera són camins desconeguts… Serà per això què, tombat en aquest
ermàs abandonat, sota les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles
llunyanes, demore tant com puc la partida… Per això i perquè em trobe a gust;
sense que cap dels problemes que m'he deixat enrere m'inquiete; ja no són els
meus problemes… Perquè aquesta nit; precisament aquesta, que semblava tan
normal, tan estúpida i buida com qualsevol altra, he aplegat a un estat de
fluïdesa mental capaç d'encarar el passat i el futur amb una llibertat que mai
no havia sentit… Potser, aquesta és la natura de la mort?
La vida se'm passa veloç i clara per un cervell
estranyament despert; i jo la comprenc. No ha estat una vida planera… Si més
no, no ho ha estat gens al llarg dels primers trenta anys…; anys i vida que
tracte d'esborrar des de fa temps, sota deu metres de vivències novelles… Ara i
ací, estic en situació de reconèixer, que no ho he aconseguit… Per més que hage
renunciat a la meua identitat…, per més que hage renunciat al meu poble…, a la
meua llengua i a la meua religió, sé que no he aconseguit esborrar el meu
rastre.
S'ha
de reconèixer però que, a conseqüència de la decisió d'abandonar el meu país,
la meua casa i la meua gent, avui sóc un
home respectat, a qui mai no li manquen un bon grapat d'euros a la butxaca. No
tinc cap motiu de queixa; realment, m'ha anat bé açò de convertir-me en ciutadà
del món!
—Ciutadà
del món?… Això penses que ets tu; Pavel Vikjorovich?… Quina bestiesa!… Què ara se'n diu així dels
emigrants sense papers?
És cert; que no és moment per dissimular la
realitat amb eufemismes!… Ciutadans del món són aquells que han superat els
límits estrets que els imposava la seua adscripció nacional, els que d'una
manera positiva i racional han travessat les fronteres i circulen per tota la
terra amb el seu bagatge de llibertat, respecte i cultura… Ciutadans del món ho
són tots aquells que qualsevol país vol fer seus, és per això que allà on van
tenen drets i són ben mirats…
Ciutadà del món?… Jo, que he renunciat al meu
poble i al meu país?… Jo, que, per sobre de família i llinatges, ara em faig
dir Alei Pavjlevich, com si amb això pogués
canviar les coses… Jo: tant li fa Alei o Pavel, no sóc altra cosa que un
apàtrida!… Pitjor encara, un il·legal, un clandestí amb papers falsificats… No
sóc sinó un foraster, estrany en qualsevol lloc; un fugitiu desconegut reclamat
per cent justícies! Aquesta és la realitat que he d'admetre, que ara ja res no
m’importa…
Ciutadà del món?… Mai no he tingut consciència de
ser un ciutadà; ni tan sols al meu país no ho era, que mai no ha estat capaç
d'acceptar-me com a tal… És clar que allí resulta difícil que l'accepten a un;
no deixen a les persones ser persones; ni permeten a les religions ser pures
manifestacions de culte, ni a les llengües instruments de comunicació del
pensament. No toleren als veïns ser amics dels seus veïns; ni deixen esborrar
les fronteres, que ells mateixos han dibuixat amb sang innocent sobre les llambordes
dels carrers on jugavem de xiquets…
Allà sols he tingut el dret de treballar i
treballar per fer més rics els que ja ho són… Sols per això havia estat
engendrat; tal com mon pare i el meu avi… Bé, per això i per jugar-me la vida
en nom d'una pàtria, que no és la meua, sinó la dels cabrons que m'ordenaven
segar les vides d'uns enemics igual d'innocents que jo; homes i dones que no
m'havien fet res… Sols assumint això, sense plantejar-me cap problema de
consciència, em guanyava allà el dret de viure un dia més…
—I,
ací què?… És aquesta la teua nova pàtria, Pavel Vikjorovich?…
Són aquests els teus llocs i aquesta la teua gent?…
El
meu jo interior sempre s'entesta en recordar-me el Pavel que he deixat de ser;
sempre troba la manera de furgar punyent a les qüestions que jo vull defugir!… Avui, però, aquest
irreductible corcó que molts anomenen consciència ha perdut el poder
d'enutjar-me i puc afrontar els seus fiblons sense cap incomoditat… D'alguna
manera, sol, enmig d'aquesta nit poderosa i obscura, em sé insensible a
qualsevol neguit; per primera i única vegada en la vida, m'he situat per sobre
del bé i del mal.
Escampe
la mirada al meu voltant, per alliberar-me dels paranys amb què tracta d'ensarronar-me aquesta veu interior que sempre
m'acompanya. De vegades, desapareix aclaparada per la realitat quotidiana de la
vida. Bastants maldecaps em comporta el trampejar dia a dia; amb una certa
freqüència, però, ha aflorat inoportuna per amargar-me els pocs moments de
satisfacció que em puc permetre amb els guanys del meu treball quotidià.
De vegades…; potser massa vegades…, he pogut
treure'm aquesta veu de sobre ofegant-la en un parell de gots de vodka o
empresonant-la amb unes ratlles de coca. És aleshores, que m'eleve i la deixe
enrere en una ascensió enfollida cap a desconeguts paradisos onírics… Avui,
però, és mostra especialment impertinent; sembla entossudir-se en fer una
anàlisi completa del meu passat… Què potser el passat és alguna cosa més que
passat? Res no he de canviar per més que m'encabote; però, si tant t'entestes,
inútil remugador, fem-ho que avui ja no em fas gens de por! En aquest moment,
sóc lliure… No tinc lligams que em
dificulten partir; ara mateix, puc fer-ho, sense girar la mirada enrera que res no deixe, ni ací, ni a la terra que
un dia vaig considerar meua… No tinc casa ni família… Bé; sols el record
d'aquell sac d'ossos en què s'havia convertit
la donassa que havia estat ma mare… Res no quedava d'ella en aquella persona
arnada per la tuberculosis i vençuda finalment per les asprors de la vida… No
podia suportar veure cada dia aquell cos glauc, afeblit, sense cap gana de
viure… I portava així set anys, des que va faltar el pare; la silicòsis que li havia regalat el seu treball a la
mina l'havia assecat per dins…
És
cert que, en els anys negres d'aquella maleïda guerra, que tothom s'apressa ara
a negar, mai no li havia escrit una sola carta a ma mare; no havia acceptat la
decadència d'aquella dona de ferro. Però, per quina raó havia d'escriure-li?…
Jo no tenia res de bo per contar-li i ella no sabia de lletra… Millor m'estava
així, que en cregueren mort…; mort per sempre…; mort per ella… i mort per tots!
Encara recorde la darrera conversa que vam
tenir; va ser a l'hora de marxar, soldat forçat, a una guerra que no era la
meua. La mare tenia un d'aquells escassos instants de lucidesa que conservava
al marge de la malaltia…
—Qui
ocuparà el teu lloc vora el foc, Pavel? —m'havia dit mirant-me amb infinita
tristor.
—Ací tens
parents, tens la casa…, els veïns…
—Però,
no et tindré a tu! —van ser les darreres paraules que em va dir…
La nit ha crescut poderosa, quasi negra, òrfena de
lluna… Segueix sense haver-hi núvols; o, si més no, no basten per dissimular
les mirades indiscretes d'una infinitud d'estrelles llunyanes. Per més que les
mire fixament, mai no he aconseguit apreciar el camí circular de les estrelles
al cel… La lluna sí, que els seus moviments són més apreciables; però, els de
les estrelles mai no els he pogut apreciar… Tampoc aquesta nit…
No
sé el temps que porte tombat mirant al cel, parat al mig de bancal que m'acull…
També correrà el temps als camps que hi ha mort enllà?… Sembla que aviat
clarejarà l'albada del nou dia… Serà l'albada dels vius la que s'acosta? O bé,
serà de l'altre costat de la mort?
Allà,
al fons, vehicles esparsos suren ràpids per l'autopista; travessen l'horitzó
perseguint inútilment els feixos de llum que, inquisidors, foraden la nit… A
l'altre costat, el “Tropicalia” llampega
impassible, neons càlids per seduir ànimes solitàries amb promeses de mòrbides
sensualitats. Per sobre d'altres, que la memòria s'entesta a oblidar, he
decidit que sí; que aquest són els meus llocs… Tres en especial que, com Alei Pavjlevich, considere propis: “EL CLUB TROPICÀLIA”, el lloc on treballe; “EL CAFÈ
D'ESPANYA”, el primer que em va acollir i “EL PLA DE L'HOSPITAL”, l'espai dels
contactes… Són aquest els meus llocs; és aquesta la meua gent…!
La resta; tan li fa dels llocs, com de la
gent, com de la vida tota… La resta, Pavel Vikjorovich,
queda-te-la tu; era la vida d'un altre que no vull ser jo.
I,
ara i ací; sol en mig d'aquesta nit poderosa, quasi negra i òrfena de lluna;
sol, tombat en un bancal abandonat sota les mirades indiscretes d'una infinitud
d'estrelles llunyanes, és aquesta part de la meua vida la que vull analitzar.
Sols d'aquesta he de respondre…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada